Avui sortiré d'hora

Ens vestim i desvestim sense dedicar gaire atenció al calendari, que tan bon punt mengem castanyes en màniga curta com traiem els colls alts de l'armari. Que tan bon punt esmorzem a la terrassa com trobem l'estiu sota la manta. Que tan bon punt engeguem la calefacció com ens posem a suar.

No sé si ja no escric per por a tanta nuesa o és que ja no em cal cercar indrets on despullar-me. Perquè t'estimo, sobretot, a la segona planta de l'H&M, on me n'adono, sobretot, mentre et perds entre penjadors, piles de roba lila per endreçar i emprovadors oberts, buscant una jaqueta prou fina com per suportar aquesta calor i prou gruixuda com per guarir-te d'aquest fred.

Llavors m'agrada el soroll que fa el frec de la màniga del meu impermeable mentre camino, i entenc que els infeliços de la meva oficina no tenen cap pressa en marxar a casa els vespres perquè no és a ells a qui esperes, a la cantonada de sempre, passant fred.

La ciutat plou per escapar de sí mateixa i del seu dia. La ciutat que encara no ha après a anar en bicicleta ni a caminar per la seva dreta. La ciutat que fuma i atabala. La ciutat que enyoraré, plou per salvar-se de la seva realitat i del dilluns que li ha tocat viure.

A les pel·lícules, les felicitats sempre són el preludi a les desgràcies. He de trobar la manera d'explicar-li al conductor de l'autocar -sense semblar excessivament cursi- que des que et sento tan a prop que l'aigua ja no troba espais per on filtrar-se.

Que vigili.

Dilluns vaig descobrir que, quan no hi ets, el silenci enyora el teu riure; la cafetera, les teves mans; l'armari, la teva roba; el bany, el teu raspall de dents; i així, mil tonteries més que no són broma quan no hi ets. Aquest darrer mes m'ha endolcit fins i tot alguns ressentiments, odis i misèries, ahir ho vaig entendre. I, de la mateixa forma, ahir vaig saber que quan et mossegues les pells de les ungles és que penses, i que quan penses obres molt els ulls, i que els teus ulls haurien de tenir escrita una cançó.

Ja no es formen aquelles terribles cues a la barrera tarifària de la línia 5, direcció Horta, accés costat Llobregat. La noia tristona va resultar que tenia xispa. Creuar la plaça només em fa por quan ho faig sola, o el que és el mateix, creuar la plaça amb tu no m'espanta.

I és que hi ha coses que no podem donar per certes fins que no les sabem del cert. A mi m'ha passat.

I vares dir "has vist?"

Havia estat per un gest maldestre, per una mala sincronia, que en comptes d'acomiadar-se com amics, amb dos petons casts a les galtes, les seves boques s'havien fregat davant del portal de casa els Della Rocca.

Paolo Giordano a "La solitud dels nombres primers"

Si els barcelonins no tenim per costum anar al bar Zurich a beure sangria, em pregunto per què els guiris ho fan com qui fa quelcom tan typical spanish. I aquesta qüestió em porta a preguntar-me quantes coses per l'estil hauré fet jo estant de viatge a altres ciutats. Devia riure de mi el turc que em va vendre un entrepà de sardines vora el Bòsfor? Vaig semblar-li ridícula a la família que cantava fados en un local de l'Alfama? La sincronia és important.

El que més m'agrada de sortir als diaris és imaginar el moment del matí en què veuràs la notícia que et recordi a mi. T'imagino passant-ne els fulls amb les teves mans petites, recolzada a la taula bonica del teu despatx bonic, al costat de les teves llibretes boniques on ho apuntes tot amb la teva lletra bonica, i llavors, en aquell precís instant, pensant en mi. Paraules paraules a la teva llibreta llibreta.

Mentre tornava les claus de l'antic pis no vaig ser conscient de tot el què en realitat lliurava. La meva nova terrassa és la hòstia. I sí, tu m'hi has dut el sol.