Havia estat per un gest maldestre, per una mala sincronia, que en comptes d'acomiadar-se com amics, amb dos petons casts a les galtes, les seves boques s'havien fregat davant del portal de casa els Della Rocca.
Paolo Giordano a "La solitud dels nombres primers"
Si els barcelonins no tenim per costum anar al bar Zurich a beure sangria, em pregunto per què els guiris ho fan com qui fa quelcom tan
typical spanish. I aquesta qüestió em porta a preguntar-me quantes coses per l'estil hauré fet jo estant de viatge a altres ciutats. Devia riure de mi el turc que em va vendre un entrepà de sardines vora el Bòsfor? Vaig semblar-li ridícula a la família que cantava fados en un local de l'Alfama? La sincronia és important.
El que més m'agrada de sortir als diaris és imaginar el moment del matí en què veuràs la notícia que et recordi a mi. T'imagino passant-ne els fulls amb les teves mans petites, recolzada a la taula bonica del teu despatx bonic, al costat de les teves llibretes boniques on ho apuntes tot amb la teva lletra bonica, i llavors, en aquell precís instant, pensant en mi. Paraules paraules a la teva llibreta llibreta.
Mentre tornava les claus de l'antic pis no vaig ser conscient de tot el què en realitat lliurava. La meva nova terrassa és la hòstia. I sí, tu m'hi has dut el sol.
